Abandonats per la història

El dia que pensis que tot et va malament, que el món és una merda, que tot et passa a tu,..., tranquil, no t’estressis, et puc assegurar que hauries pogut tenir molta més mala sort.
Per exemple, la teva familia podria haver format part dels més de mig milió de palestins que van haver d’abandonar les seves cases expulsats pels immigrants jueus després de la guerra del 1948, que implicà la creació de l’estat d’Israel. Exiliats, acabaren afincats en camps de refugiats als països àrabs veïns. Molts al Liban, a on no gaudien de cap dret polític, sense esperances de progrés econòmic ni de poder tornar mai a casa. Distribuits en 13 camps de refugiats, a on actualment hi viuen 400.000 palestins, un 10% de la població libanesa, saben que l’estat d’Israel no els permetrà mai recuperar les seves terres, a la vegada que a la comunitat internacional, la seva sort els és indiferent. Com al 1982, quan es produïren les matances de Sabra i Chatila, 30 hores en que milicies cristianes aliades d’Israel en la guerra contra el Liban es dedicaren a arrassar els camps de refugiats aprop de Beirut. Mai s’ha sabut del cert el nombre de palestins morts, entre 300 i quasi un miler. Només ens comencen a importar ara que sembla que Al-Qaeda aconsegueix captar més gent desesperada en els camps de refugiats palestins per als seus atemptats suïcides. I assegudets al sofà de casa, mentres pensem què farem el cap de setmana, ens extranyem que hi hagi algú que, en un punt del planeta que ni tant sols situem al mapa, decideixi suicidar-se fent-se explotar.

Eddie Adams

La última de les fotos del post anterior m'ha colpit força. És una imatge brutal, he cercat per internet i es tracta d'un espia o d'un soldat nord-vietnamita capturat per les tropes americanes. És entregat a l'exèrcit sur-vietnamita, que inmediatament, i davant la passivitat dels soldats americans, l'executa allà mateix, al mig del carrer. La foto forma part d'una seqüència a on es veu l'entrega i la posterior execució, tot capturat per la càmara de Eddie Adams, el mateix fotògraf que realitzà la famosa fotografia dels nens vietnamites fugint del napalm, igual que un munt més que podeu trobar fàcilment a internet.

Fotorreportatge piratejat

1. 
   

Un recull d'algunes de les fotografies que es van fer en la guerra del Vietnam. El testimoni dels periodistes va ser fonamental per a denunciar els excessos que es van produir en aquesta guerra. Però l'exèrcit americà va aprendre la lliçó, a partir de llavors ha estat cada cop més difícil informar amb llibertat des de zones en conflicte. La manipulació de la informació s'ha convertit en vital per tal de crear estats d'opinió favorables, al més pur estil d'una dictadura.

El vell fantasma del Vietnam

Ja des de l'inici de la invasió, la guerra d'Irak (o la Segona Guerra del Golf, com alguns l'anomenen), ha estat comparada amb un dels conflictes que més han marcat l'imaginari estadounidenc: la guerra del Vietnam. Al principi, les comparacions les realitzaven aquells que, potser desitjosos d'una desfeta nord-americana, sobrevaloraven la capacitat bèlica de l'exèrcit iraquià. S'arribava a afirmar que el desert podria jugar el paper que havia portat a terme la frondosa selva vietnamita, permetent superar l'abismal avantatge tecnològic dels Estats Units. Res d'això succeí i la guerra fou molt més curta del que la majoria dels analistes havien previst. La guerra convencional, és clar. Perquè avui en dia, a l'Irak, es porta a terme una guerra no convencional entre la guerrilla insurgent i les forces d'ocupació angloamericanes. El continuu degoteig de baixes que provoquen els atemptats i emboscades de la insurgència ha fet reaparèixer el vell fantasma vietnamita. La societat nordamericana dóna mostres de divisió, l'elevada quantitat de soldats morts comença a ser massa elevada, ha desaparegut la por a ser titllat d'antipatriòta i les crítiques a l'actuació del president Bush són ja frequents. El partit demòcrata, fins hi tot, s'atreveix a presentar una proposta de llei per a retirar les tropes del país ocupat. Front a això, també hi ha veus que descarten l'opció d'una retirada inmediata. A Vietnam, Estats Units es retirà del país quan l'exèrcit sur-vietnamita encara no tenia capacitat per a operar en solitari. La mateixa escassa capacitat que ara semblen mostrar les forces de seguretat iraquianes.
Des d'aquest punt de vista, la comparació amb Vietnam serveix per a defensar el manteniment de la ocupació, no fos cas que una retirada abans d'hora portés a Irak cap a una situació encara pitjor de la que ja sofreix.

La originalitat és un grau...

La cultura del miedo

El principal mérito que tuvo Bowling for Columbine fue hacer entender a buena parte del público que también se puede ir al cine a ver un buen documental. Que no todo son películas de entretenimiento. Por lo demás, Moore prosigue con su estilo habitual que ya demostró en las anteriores "Roger and me" y "The Big One". Una forma de hacer documentales en la que el principal protagonista es él mismo. Son sus ayudantes los que graban las andanzas de Moore cuando entrevista a alguien o cuando intenta sonsacar información. La complicidad con la cámara es clave en el trabajo del director de Michigan, con ella bien puede conseguir que la gente se sienta intimidada o que actúe con total naturalidad. Posee un extraño don que le permite sacar confidencias, ya se a ciudadanos anónimos o a famosos tan dispares como Charlton Heston o Marilyn Manson. Ahí reside el talento de Moore. Sus documentales son una sucesión de entrevistas, amenizadas con su peculiar sentido del humor, que sirven como medio para denunciar el tema central que guía el documental. En Bowling for Columbine, título que pretende homenajear a las víctimas de la matanza del instituto Columbine en 1999, Moore denuncia las leyes que permiten la venta sin control de armas de fuego en los Estados Unidos, así como la particular cultura del miedo en la que vive inmersa la sociedad norteamericana. A lo largo de las casi dos horas que dura el documental, Moore desarrolla la tesis de que el pueblo norteamericano vive alienado por el discurso político y los medios de comunicación, que sitúan al ciudadano en medio de una espiral de miedos continua. Cuando no se trata de abejas asesinas o de terroristas, hay que preocupase de terremotos o del crecimiento de los robos violentos. Y como telón de fondo, el profundo racismo que sigue latente, el “miedo del hombre blanco a la América negra”, como dice el director. Según Moore, la cultura del miedo, unida al racismo y a la total libertad en la venta de armas, hacen de Estados Unidos el país con más muertos por arma de fuego, con más de 11.000 víctimas al año.
En el fondo, Bowling for Columbine no cuenta nada que el espectador inquieto no conozca ya, el mérito del documental es que sus casi dos horas de duración resultan, además de interesantes, muy entretenidas, lo que, sin duda, ayudará a la difusión del mensaje que Moore pretende extender. Otros documentales que tocan temas de gran importancia, como “Una verdad incómoda”, quizás pequen de demasiada seriedad en su realización, lo cual, en la cultura del espectáculo en que vivimos, solo sirve para tener menos público.

Con o sin?

La vida està plena de petits dubtes i incerteses. Avui en toquem un d'aquells que poca gent s'atreveix a debatre en públic. Pot semblar increïble, però, be per les ànsies del moment, be per deixadesa, hi ha gent que carda amb mitjons. Potser tu ets un d'ells, surt de l'armari i confessa!!!!

Vive le france!!!!

Poseu una mica de cultura a les vostres vides...


Sarkozy y la cohesión social


Decidida ya la presidencia francesa, el estrecho margen de victoria del candidato de la UMP, Nicolas Sarkozy (53%), deja entrever la división en el seno de la sociedad gala. Un país con hondas fracturas sociales, con una ciudadanía desmotivada y carente de un perfil internacional claro, ponía sus esperanzas en estas elecciones como un nuevo punto de partida que permitiera reinventar la V República. La importancia de estos comicios no pasó inadvertida a la sociedad francesa, que respondió con una altísima participación (84%). Tal vez se esperaba una victoria más amplia de alguno de los candidatos, que de producirse hubiera permitido llevar a cabo con más tranquilidad unas reformas que la mayoría cree necesarias, sobretodo en el terreno de la cohesión social y la seguridad, los verdaderos issues que han marcado la campaña electoral. Sarkozy ha ganado las elecciones porque ha sabido posicionarse en estos temas de una forma más rotunda que su rival, Ségolène Royal, incapaz de superar la imagen negativa de que ofrece un discurso políticamente correcto pero demasiado inconcreto. De hecho, el discurso de Sarkozy empezó a fraguarse hace cinco años. El acceso de Jean-Marie Le Pen a la segunda vuelta de las pasadas elecciones presidenciales sorprendió a muchos, pero la base de su éxito se fundamentaba precisamente en la utilización de los temas que han marcado las presentes elecciones: la seguridad y la cohesión de la sociedad francesa. Consciente de ello, Sarkozy ha recogido buena parte del discurso de la extrema derecha, lo ha maquillado y lo ha ofrecido a la sociedad francesa. Su talento político le ha permitido ganarle espacio a Le Pen (cosechó solo un 10’44% en la primera vuelta) a la vez que no perdía apoyos en el centro derecha. Pero si bien esta estrategia le ha servido para ganar las elecciones, la radicalización del discurso tradicional del centro derecha puede llevar a que una parte de la sociedad se vea criminalizada y excluida de la vida política. Los primeros síntomas ya los tenemos aquí: quema de coches y enfrentamientos con la policía al conocerse a victoria de Nicolas Sarkozy.

Fotorreportatge

Mama, tinc por...

Hi ha un traidor a les files de IC-V? Qui ha triat aquesta foto per la campanya electoral? Vale que a la Mayol no hi ha per a on agafar-la, però calia torturar els ciutadans amb veure aquesta cara tots els dies?

Perquè la biografia (millor no dir-li curriculum) de la mayol ignora el seu pas per asociacions cristianes quan encara no era comunista? Igual no queda tant "guay" com dir que ets antisistema...

Criticar Iniciativa, per fàcil, ja no és divertit. Punt 6 del compromisos de Imma Mayol per la ciutat de Barcelona: Feminitzar la ciutat-fer una ciutat amb espai per a les dones.
LLastima que el punt no està desenvolupat i no arribem a saber quines són les propostes de espais exclusius per dones que proposa iniciativa. He enviat un mail perquè m'ho expliquin, a veure si em contesten (d'això en diuen periodisme d'investigació)...