El miedo y la valentía son tan solo dos caras de la misma moneda. Para ser valiente, primero hay que sentir miedo y luego saber sobreponerse a él. Esta es la diferencia entre los locos, o temerarios, y los valientes. Mientras los primeros no conciben la peligrosidad de sus actos, los segundos sienten el miedo, pero actúan como deben "a pesar de él".
Ésta es la síntesis del trabajo de Marina. Aunque el nombre del libro pueda llevar a engaño, "Anatomía del miedo" no trata tan solo los diversos miedos que pueden sentir los seres humanos. De hecho, analiza el miedo como una excusa para poder tratar un tema aún más fascinante para el autor: la valentía.
El miedo ha sido a lo largo de la historia una fuente de inspiración para obras de temática muy diversa. Para el filósofo inglés Thomas Hobbes, el miedo al estado de anarquía es lo que hace que los hombres se agrupen en sociedad y se pongan en manos del soberano. A él se atribuye la famosa frase "El día que yo nací, mi madre parió dos gemelos: yo, y mi miedo".
Son frecuentes las citas de escritores y filósofos en el libro de Marina, más que citarlos, sus ideas son recogidas para hacer evolucionar el libro, ya que si bien los primeros capítulos parecen ser una recopilación de los diversos miedos que podemos sentir (miedos normales, miedos patológicos, fobias...), las páginas evolucionan en un orden lógico que nos lleva a los dos capítulos finales dedicados al análisis de la valentía, el leit motive del libro. También las referencias van cambiando a medida que nos aproximamos a los últimos capítulos. Lo que al principio se nos presenta como un libro de psicología, condimentado con pinceladas de neurología, al tratar temas más abstractos (el porqué de la valentía) va derivando hacia el campo de la ética, un terreno más abonado para que Marina verse sus opiniones subjetivas y en el que, sin duda, se siente más cómodo. El contraste es tal que si bien los primeros capítulos dedicados al miedo parecen casi científicos, con datos y citas que corroboran las afirmaciones del autor, los capítulos finales, que deberían ser el clímax del libro, pierden fuerza al ser tan solo las reflexiones personales de Marina. Reflexiones que, a falta de datos o citas que las corroboren, no podemos sino pensar que son en realidad las opiniones personales del autor. Lo cual no es de por si malo, pero a tan bien acostumbrados que nos tenía al principio, hace que el conjunto pierda fuerza.
miércoles, 13 de junio de 2007
domingo, 10 de junio de 2007
La Xina i els reptes de la modernització
Xina, una de les economies que més creix al món, ha presentat avui, dos dies abans de la cimera del G8, el seu primer pla per a combatre el canvi climàtic. Si be es tracta del segon país que més contamina, tant sols superat pels Estats Units, el pla presentat no contempla compromisos en matèria de reducció d’emissions de CO2. Ma Kai, president de la "Comissió Nacional de Desenvolupament i Reforma", ha afirmat que “Xina no considera acceptable que s’imposin compromisos de reducció d’emissions als països en desenvolupament, però ens fixem l’objectiu de reduir el consum energètic en un 20% al 2010, la qual cosa farà disminuir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle”.
La política energètica xinesa és font de preocupacions entre els països rics. Una economia en fort creixement que no s’ha vist acompanyada d’una aposta per les energies renovables ha convertit al gegant asiàtic en un dels països que més contaminen, sobretot pel que fa a les emissions de CO2. El mateix Ma Kai ha reconegut que el seu país està previst que sobrepassi als EUA al 2008 i es converteixi en el que més gasos d’efecte hivernacle produeix.
A la vegada, la Xina ha apostat fortament per la energia nuclear a l’hora de cobrir les seves necessitats energètiques. Al no disposar dels recursos naturals suficients, l’aposta per l’energia nuclear es converteix en una opció geoestratègica, al dependre així en menor grau dels subministraments energètics que li podrien aportar els seus veïns (Rússia i les repúbliques ex-soviètiques, principalment). Segons la Agència Internacional per a l'Energia Atòmica, si Xina segueix el ritme actual de creació de centrals, sobrepassarà en energia d'origen nuclear produïda a països com Canadà o Rússia al 2020.
Però sovint, l’aposta per l’energia nuclear s’ha justificat des del punt de vista de que és la única que pot satisfer les necessitats energètiques xineses sense haver d’augmentar els nivells de contaminació i de producció de CO2. Es tracta d’un debat que a Europa es va començar a plantejar ja fa uns anys. A Espanya, per exemple, els defensors de les centrals nuclears afirmen que sense l’energia que aquestes aporten, augmentarien en un 8% les emissions de CO2 del nostre país. Fins hi tot James Lovelock, creador de la “hipòtesis Gaya”, va manifestar al 2004 que “la energia nuclear és la única energia verda”, en el sentit de que és la que menys contamina i a la vegada també la més segura.
En canvi, els detractors de la energia nuclear destaquen que, amb les tecnologies actuals, les centrals nuclears continuen siguent molt perilloses. No tant sols per als possibles accidents que es poden produir, sinó també perquè en l'actualitat no sabem encara què fer amb els residus radioactius que deixen les centrals. I deixant de banda la seguretat i la contaminació, també es sol afirmar que l'energia nuclear no és vàlida com a futura energia "global": les reserves d'urani s'ha calculat que, amb el ritme de consum actual, poden arribar a durar uns cent anys, però si s'extén l'ús de l'energia atòmica, s'acabarien en més poc temps. Acabades les reserves, hauríem de tornar a cercar una altra font d'energia, d'aquí que molts grups ecologistes afirmin que les úniques fonts d'energies vàlides a llarg termini són les energies renovables.
La política energètica xinesa és font de preocupacions entre els països rics. Una economia en fort creixement que no s’ha vist acompanyada d’una aposta per les energies renovables ha convertit al gegant asiàtic en un dels països que més contaminen, sobretot pel que fa a les emissions de CO2. El mateix Ma Kai ha reconegut que el seu país està previst que sobrepassi als EUA al 2008 i es converteixi en el que més gasos d’efecte hivernacle produeix.
A la vegada, la Xina ha apostat fortament per la energia nuclear a l’hora de cobrir les seves necessitats energètiques. Al no disposar dels recursos naturals suficients, l’aposta per l’energia nuclear es converteix en una opció geoestratègica, al dependre així en menor grau dels subministraments energètics que li podrien aportar els seus veïns (Rússia i les repúbliques ex-soviètiques, principalment). Segons la Agència Internacional per a l'Energia Atòmica, si Xina segueix el ritme actual de creació de centrals, sobrepassarà en energia d'origen nuclear produïda a països com Canadà o Rússia al 2020.
Però sovint, l’aposta per l’energia nuclear s’ha justificat des del punt de vista de que és la única que pot satisfer les necessitats energètiques xineses sense haver d’augmentar els nivells de contaminació i de producció de CO2. Es tracta d’un debat que a Europa es va començar a plantejar ja fa uns anys. A Espanya, per exemple, els defensors de les centrals nuclears afirmen que sense l’energia que aquestes aporten, augmentarien en un 8% les emissions de CO2 del nostre país. Fins hi tot James Lovelock, creador de la “hipòtesis Gaya”, va manifestar al 2004 que “la energia nuclear és la única energia verda”, en el sentit de que és la que menys contamina i a la vegada també la més segura.
En canvi, els detractors de la energia nuclear destaquen que, amb les tecnologies actuals, les centrals nuclears continuen siguent molt perilloses. No tant sols per als possibles accidents que es poden produir, sinó també perquè en l'actualitat no sabem encara què fer amb els residus radioactius que deixen les centrals. I deixant de banda la seguretat i la contaminació, també es sol afirmar que l'energia nuclear no és vàlida com a futura energia "global": les reserves d'urani s'ha calculat que, amb el ritme de consum actual, poden arribar a durar uns cent anys, però si s'extén l'ús de l'energia atòmica, s'acabarien en més poc temps. Acabades les reserves, hauríem de tornar a cercar una altra font d'energia, d'aquí que molts grups ecologistes afirmin que les úniques fonts d'energies vàlides a llarg termini són les energies renovables.
jueves, 7 de junio de 2007
Problemas de gobernabilidad en Italia
La capacidad del sistema político italiano para generar crisis partiendo de los asuntos más nimios supera a la de los demás países europeos. Ayer, el Gobierno de centro-izquierda salvó una votación en el Senado en el último momento. Hace un mes, el Presidente del Consiglio, Romano Prodi, estuvo a punto de dejar el cargo a causa de la falta de apoyo de los partidos del centro-izquierda. En esta coalición conviven tanto democristianos como comunistas. La única figura que los mantiene unidos es la de Prodi, un presidente sin partido, pero que todos saben que es el único capaz de poner de acuerdo las distintas sensibilidades dentro de la coalición. Sin Prodi, hoy en día, no habría nadie capaz de presentarse por el centro-izquierda en Italia. No es una novedad, es así desde los años noventa. Y tampoco es algo característico de la izquierda; la coalición de centro-derecha la constituyen seis partidos, incluyendo uno centralista (Alleanza Nazionale) y uno regionalista (Lega Norte). Cómo Silvio Berlusconi ha conseguido que las tensiones entre ellos no pasen de alguna declaración puntual, es uno de los grandes misterios de la política italiana.
Como en toda democracia, el sistema electoral es tan relevante para determinar el sistema de partidos como la composición ideológica de la sociedad. Y el sistema electoral italiano que surgió de la Segunda Guerra Mundial era tan proporcional que el país resultó casi ingobernable hasta los años noventa. El 1993, después de los escándalos de corrupción conocidos como Tangentopoli, un referéndum terminó con la ley electoral proporcional y aprobó la legge Mastarella, que introducía un elemento mayoritario en el sistema electoral. La legge permitió la aparición de dos grandes partidos, Democratici di Sinistra y Forza Italia, con lo que parecía que Italia seguiría la estela de los demás países europeos hacia el bipartidismo. Pero no fue suficiente, los largos años de sistema proporcional crearon una gran multiplicidad de partidos políticos bien asentados entre el electorado, con lo que, si bien la ley favorecía la existencia de dos grandes fuerzas políticas, los pequeños partidos siguieron existiendo, en parte a causa de las grandes diferencias sociales entre el norte, el centro y el sur de Italia.
Y en el 2006, una nueva y muy polémica reforma de la ley electoral promovida por Silvio Berlusconi, entonces Presidente del Consiglio, hizo volver al sistema proporcional. Algunas voces hasta comentaron que Berlusconi había promovido esta reforma para hacer el país ingobernable, esperando una más que posible derrota electoral. Sin duda afirmaciones exageradas, pero que reflejan bien a las claras la inestabilidad política en la que se encuentra el actual gobierno. Con la ley electoral en la mano, en la práctica el Senado está partido en dos, dando demasiado poder a los senadores vitalicios y a los partidos pequeños, que a veces con un solo senador o diputado, pueden hacer tambalear a toda una coalición.
Como en toda democracia, el sistema electoral es tan relevante para determinar el sistema de partidos como la composición ideológica de la sociedad. Y el sistema electoral italiano que surgió de la Segunda Guerra Mundial era tan proporcional que el país resultó casi ingobernable hasta los años noventa. El 1993, después de los escándalos de corrupción conocidos como Tangentopoli, un referéndum terminó con la ley electoral proporcional y aprobó la legge Mastarella, que introducía un elemento mayoritario en el sistema electoral. La legge permitió la aparición de dos grandes partidos, Democratici di Sinistra y Forza Italia, con lo que parecía que Italia seguiría la estela de los demás países europeos hacia el bipartidismo. Pero no fue suficiente, los largos años de sistema proporcional crearon una gran multiplicidad de partidos políticos bien asentados entre el electorado, con lo que, si bien la ley favorecía la existencia de dos grandes fuerzas políticas, los pequeños partidos siguieron existiendo, en parte a causa de las grandes diferencias sociales entre el norte, el centro y el sur de Italia.
Y en el 2006, una nueva y muy polémica reforma de la ley electoral promovida por Silvio Berlusconi, entonces Presidente del Consiglio, hizo volver al sistema proporcional. Algunas voces hasta comentaron que Berlusconi había promovido esta reforma para hacer el país ingobernable, esperando una más que posible derrota electoral. Sin duda afirmaciones exageradas, pero que reflejan bien a las claras la inestabilidad política en la que se encuentra el actual gobierno. Con la ley electoral en la mano, en la práctica el Senado está partido en dos, dando demasiado poder a los senadores vitalicios y a los partidos pequeños, que a veces con un solo senador o diputado, pueden hacer tambalear a toda una coalición.
viernes, 1 de junio de 2007
Suavinni Gran Reserva
by redacció periodística
Este fin de semana, pasada la medianoche y por circunstancias azarosas, me vi obligado a comprar mi cena en un restaurante de comida rápida. Rompí así una promesa que me había hecho a mi mismo casi un año antes, cuando, en mi época de estudiante de intercambio en Italia, enfermé una semana, según creo yo, a causa de frecuentar demasiado estos establecimientos. Después de entregarme mi menú, la dependienta me comentó si quería trabajar con ellos. No me vi en el espejo, pero mi cara de sorpresa debió de ser reveladora, ya que en seguida comentó que el trabajo “no está mal”. Se por experiencia propia que trabajar en uno de estos restaurantes no es solo que “esté mal”, es que es horrible. Salarios bajos, turnos eternos, repetición incesante de tareas y prepotencia de los encargados. Un cóctel que lo convierte en un trabajo tan alienante que poca gente aguanta más de un año, estando siempre las plantillas en eterna rotación.
Y aún así, esa muchacha parecía ser sincera, es más, detrás del mostrador parecía completamente feliz. Con cada hamburguesa te regalaba una sonrisa. Y no una de esas sonrisas forzadas, casi de desdén; no, una sonrisa auténtica, que casi te obligaba a sonreir tú también para no parecer grosero.
La felicidad. Un objetivo tan pretendido como inconcreto. ¿En que consiste? ¿Porqué en las mismas circunstancias algunas personas son felices mientras que otras están apesadumbradas? En una de sus obras más conocidas, “Miedo líquido”, el filósofo polaco Zygmunt Baumann explica que la felicidad, en épocas pasadas una meta implantable, ya que la gente se contentaba con la supervivencia, se ha convertido en una obligación en nuestra cultura de masas. Una obligación que implica frustración. La frustración de quedarnos atrás, de perder el tren de la felicidad y quedar excluidos de una sociedad donde todos son, o lo aparentan ser, felices. Hasta el punto que buscamos la felicidad en las cosas más superfluas. En el consumo desenfrenado, no ya tan solo de bienes, sino también de afectos. La necesidad de aprobación social convierte así nuestra vida diaria en una escenificación, un verdadero teatro donde representamos distintos papeles, según sea el caso, pero sin llegar a ser nunca nosotros mismos.
Quizás, y en mi modesta opinión, nos sería suficiente con dejar de preocuparnos y contentarnos en hacer lo que más nos guste, ya sea escribir columnas o servir hamburguesas, porqué en ningún lugar está escrito que una cosa sea de por si mejor que la otra.
En busca de la felicidad
Este fin de semana, pasada la medianoche y por circunstancias azarosas, me vi obligado a comprar mi cena en un restaurante de comida rápida. Rompí así una promesa que me había hecho a mi mismo casi un año antes, cuando, en mi época de estudiante de intercambio en Italia, enfermé una semana, según creo yo, a causa de frecuentar demasiado estos establecimientos. Después de entregarme mi menú, la dependienta me comentó si quería trabajar con ellos. No me vi en el espejo, pero mi cara de sorpresa debió de ser reveladora, ya que en seguida comentó que el trabajo “no está mal”. Se por experiencia propia que trabajar en uno de estos restaurantes no es solo que “esté mal”, es que es horrible. Salarios bajos, turnos eternos, repetición incesante de tareas y prepotencia de los encargados. Un cóctel que lo convierte en un trabajo tan alienante que poca gente aguanta más de un año, estando siempre las plantillas en eterna rotación.
Y aún así, esa muchacha parecía ser sincera, es más, detrás del mostrador parecía completamente feliz. Con cada hamburguesa te regalaba una sonrisa. Y no una de esas sonrisas forzadas, casi de desdén; no, una sonrisa auténtica, que casi te obligaba a sonreir tú también para no parecer grosero.
La felicidad. Un objetivo tan pretendido como inconcreto. ¿En que consiste? ¿Porqué en las mismas circunstancias algunas personas son felices mientras que otras están apesadumbradas? En una de sus obras más conocidas, “Miedo líquido”, el filósofo polaco Zygmunt Baumann explica que la felicidad, en épocas pasadas una meta implantable, ya que la gente se contentaba con la supervivencia, se ha convertido en una obligación en nuestra cultura de masas. Una obligación que implica frustración. La frustración de quedarnos atrás, de perder el tren de la felicidad y quedar excluidos de una sociedad donde todos son, o lo aparentan ser, felices. Hasta el punto que buscamos la felicidad en las cosas más superfluas. En el consumo desenfrenado, no ya tan solo de bienes, sino también de afectos. La necesidad de aprobación social convierte así nuestra vida diaria en una escenificación, un verdadero teatro donde representamos distintos papeles, según sea el caso, pero sin llegar a ser nunca nosotros mismos.
Quizás, y en mi modesta opinión, nos sería suficiente con dejar de preocuparnos y contentarnos en hacer lo que más nos guste, ya sea escribir columnas o servir hamburguesas, porqué en ningún lugar está escrito que una cosa sea de por si mejor que la otra.
jueves, 24 de mayo de 2007
Abandonats per la història
El dia que pensis que tot et va malament, que el món és una merda, que tot et passa a tu,..., tranquil, no t’estressis, et puc assegurar que hauries pogut tenir molta més mala sort.
Per exemple, la teva familia podria haver format part dels més de mig milió de palestins que van haver d’abandonar les seves cases expulsats pels immigrants jueus després de la guerra del 1948, que implicà la creació de l’estat d’Israel. Exiliats, acabaren afincats en camps de refugiats als països àrabs veïns. Molts al Liban, a on no gaudien de cap dret polític, sense esperances de progrés econòmic ni de poder tornar mai a casa. Distribuits en 13 camps de refugiats, a on actualment hi viuen 400.000 palestins, un 10% de la població libanesa, saben que l’estat d’Israel no els permetrà mai recuperar les seves terres, a la vegada que a la comunitat internacional, la seva sort els és indiferent. Com al 1982, quan es produïren les matances de Sabra i Chatila, 30 hores en que milicies cristianes aliades d’Israel en la guerra contra el Liban es dedicaren a arrassar els camps de refugiats aprop de Beirut. Mai s’ha sabut del cert el nombre de palestins morts, entre 300 i quasi un miler. Només ens comencen a importar ara que sembla que Al-Qaeda aconsegueix captar més gent desesperada en els camps de refugiats palestins per als seus atemptats suïcides. I assegudets al sofà de casa, mentres pensem què farem el cap de setmana, ens extranyem que hi hagi algú que, en un punt del planeta que ni tant sols situem al mapa, decideixi suicidar-se fent-se explotar.
martes, 22 de mayo de 2007
Eddie Adams
La última de les fotos del post anterior m'ha colpit força. És una imatge brutal, he cercat per internet i es tracta d'un espia o d'un soldat nord-vietnamita capturat per les tropes americanes. És entregat a l'exèrcit sur-vietnamita, que inmediatament, i davant la passivitat dels soldats americans, l'executa allà mateix, al mig del carrer. La foto forma part d'una seqüència a on es veu l'entrega i la posterior execució, tot capturat per la càmara de Eddie Adams, el mateix fotògraf que realitzà la famosa fotografia dels nens vietnamites fugint del napalm, igual que un munt més que podeu trobar fàcilment a internet.
Fotorreportatge piratejat
Un recull d'algunes de les fotografies que es van fer en la guerra del Vietnam. El testimoni dels periodistes va ser fonamental per a denunciar els excessos que es van produir en aquesta guerra. Però l'exèrcit americà va aprendre la lliçó, a partir de llavors ha estat cada cop més difícil informar amb llibertat des de zones en conflicte. La manipulació de la informació s'ha convertit en vital per tal de crear estats d'opinió favorables, al més pur estil d'una dictadura.
El vell fantasma del Vietnam
Ja des de l'inici de la invasió, la guerra d'Irak (o la Segona Guerra del Golf, com alguns l'anomenen), ha estat comparada amb un dels conflictes que més han marcat l'imaginari estadounidenc: la guerra del Vietnam. Al principi, les comparacions les realitzaven aquells que, potser desitjosos d'una desfeta nord-americana, sobrevaloraven la capacitat bèlica de l'exèrcit iraquià. S'arribava a afirmar que el desert podria jugar el paper que havia portat a terme la frondosa selva vietnamita, permetent superar l'abismal avantatge tecnològic dels Estats Units. Res d'això succeí i la guerra fou molt més curta del que la majoria dels analistes havien previst. La guerra convencional, és clar. Perquè avui en dia, a l'Irak, es porta a terme una guerra no convencional entre la guerrilla insurgent i les forces d'ocupació angloamericanes. El continuu degoteig de baixes que provoquen els atemptats i emboscades de la insurgència ha fet reaparèixer el vell fantasma vietnamita. La societat nordamericana dóna mostres de divisió, l'elevada quantitat de soldats morts comença a ser massa elevada, ha desaparegut la por a ser titllat d'antipatriòta i les crítiques a l'actuació del president Bush són ja frequents. El partit demòcrata, fins hi tot, s'atreveix a presentar una proposta de llei per a retirar les tropes del país ocupat. Front a això, també hi ha veus que descarten l'opció d'una retirada inmediata. A Vietnam, Estats Units es retirà del país quan l'exèrcit sur-vietnamita encara no tenia capacitat per a operar en solitari. La mateixa escassa capacitat que ara semblen mostrar les forces de seguretat iraquianes.
Des d'aquest punt de vista, la comparació amb Vietnam serveix per a defensar el manteniment de la ocupació, no fos cas que una retirada abans d'hora portés a Irak cap a una situació encara pitjor de la que ja sofreix.
Des d'aquest punt de vista, la comparació amb Vietnam serveix per a defensar el manteniment de la ocupació, no fos cas que una retirada abans d'hora portés a Irak cap a una situació encara pitjor de la que ja sofreix.
lunes, 14 de mayo de 2007
La originalitat és un grau...
La cultura del miedo
El principal mérito que tuvo Bowling for Columbine fue hacer entender a buena parte del público que también se puede ir al cine a ver un buen documental. Que no todo son películas de entretenimiento. Por lo demás, Moore prosigue con su estilo habitual que ya demostró en las anteriores "Roger and me" y "The Big One". Una forma de hacer documentales en la que el principal protagonista es él mismo. Son sus ayudantes los que graban las andanzas de Moore cuando entrevista a alguien o cuando intenta sonsacar información. La complicidad con la cámara es clave en el trabajo del director de Michigan, con ella bien puede conseguir que la gente se sienta intimidada o que actúe con total naturalidad. Posee un extraño don que le permite sacar confidencias, ya se a ciudadanos anónimos o a famosos tan dispares como Charlton Heston o Marilyn Manson. Ahí reside el talento de Moore. Sus documentales son una sucesión de entrevistas, amenizadas con su peculiar sentido del humor, que sirven como medio para denunciar el tema central que guía el documental. En Bowling for Columbine, título que pretende homenajear a las víctimas de la matanza del instituto Columbine en 1999, Moore denuncia las leyes que permiten la venta sin control de armas de fuego en los Estados Unidos, así como la particular cultura del miedo en la que vive inmersa la sociedad norteamericana. A lo largo de las casi dos horas que dura el documental, Moore desarrolla la tesis de que el pueblo norteamericano vive alienado por el discurso político y los medios de comunicación, que sitúan al ciudadano en medio de una espiral de miedos continua. Cuando no se trata de abejas asesinas o de terroristas, hay que preocupase de terremotos o del crecimiento de los robos violentos. Y como telón de fondo, el profundo racismo que sigue latente, el “miedo del hombre blanco a la América negra”, como dice el director. Según Moore, la cultura del miedo, unida al racismo y a la total libertad en la venta de armas, hacen de Estados Unidos el país con más muertos por arma de fuego, con más de 11.000 víctimas al año.
En el fondo, Bowling for Columbine no cuenta nada que el espectador inquieto no conozca ya, el mérito del documental es que sus casi dos horas de duración resultan, además de interesantes, muy entretenidas, lo que, sin duda, ayudará a la difusión del mensaje que Moore pretende extender. Otros documentales que tocan temas de gran importancia, como “Una verdad incómoda”, quizás pequen de demasiada seriedad en su realización, lo cual, en la cultura del espectáculo en que vivimos, solo sirve para tener menos público.
viernes, 11 de mayo de 2007
Con o sin?
La vida està plena de petits dubtes i incerteses. Avui en toquem un d'aquells que poca gent s'atreveix a debatre en públic. Pot semblar increïble, però, be per les ànsies del moment, be per deixadesa, hi ha gent que carda amb mitjons. Potser tu ets un d'ells, surt de l'armari i confessa!!!!
lunes, 7 de mayo de 2007
Vive le france!!!!
Poseu una mica de cultura a les vostres vides...
Sarkozy y la cohesión social
Decidida ya la presidencia francesa, el estrecho margen de victoria del candidato de la UMP, Nicolas Sarkozy (53%), deja entrever la división en el seno de la sociedad gala. Un país con hondas fracturas sociales, con una ciudadanía desmotivada y carente de un perfil internacional claro, ponía sus esperanzas en estas elecciones como un nuevo punto de partida que permitiera reinventar la V República. La importancia de estos comicios no pasó inadvertida a la sociedad francesa, que respondió con una altísima participación (84%). Tal vez se esperaba una victoria más amplia de alguno de los candidatos, que de producirse hubiera permitido llevar a cabo con más tranquilidad unas reformas que la mayoría cree necesarias, sobretodo en el terreno de la cohesión social y la seguridad, los verdaderos issues que han marcado la campaña electoral. Sarkozy ha ganado las elecciones porque ha sabido posicionarse en estos temas de una forma más rotunda que su rival, Ségolène Royal, incapaz de superar la imagen negativa de que ofrece un discurso políticamente correcto pero demasiado inconcreto. De hecho, el discurso de Sarkozy empezó a fraguarse hace cinco años. El acceso de Jean-Marie Le Pen a la segunda vuelta de las pasadas elecciones presidenciales sorprendió a muchos, pero la base de su éxito se fundamentaba precisamente en la utilización de los temas que han marcado las presentes elecciones: la seguridad y la cohesión de la sociedad francesa. Consciente de ello, Sarkozy ha recogido buena parte del discurso de la extrema derecha, lo ha maquillado y lo ha ofrecido a la sociedad francesa. Su talento político le ha permitido ganarle espacio a Le Pen (cosechó solo un 10’44% en la primera vuelta) a la vez que no perdía apoyos en el centro derecha. Pero si bien esta estrategia le ha servido para ganar las elecciones, la radicalización del discurso tradicional del centro derecha puede llevar a que una parte de la sociedad se vea criminalizada y excluida de la vida política. Los primeros síntomas ya los tenemos aquí: quema de coches y enfrentamientos con la policía al conocerse a victoria de Nicolas Sarkozy.
Sarkozy y la cohesión social
Decidida ya la presidencia francesa, el estrecho margen de victoria del candidato de la UMP, Nicolas Sarkozy (53%), deja entrever la división en el seno de la sociedad gala. Un país con hondas fracturas sociales, con una ciudadanía desmotivada y carente de un perfil internacional claro, ponía sus esperanzas en estas elecciones como un nuevo punto de partida que permitiera reinventar la V República. La importancia de estos comicios no pasó inadvertida a la sociedad francesa, que respondió con una altísima participación (84%). Tal vez se esperaba una victoria más amplia de alguno de los candidatos, que de producirse hubiera permitido llevar a cabo con más tranquilidad unas reformas que la mayoría cree necesarias, sobretodo en el terreno de la cohesión social y la seguridad, los verdaderos issues que han marcado la campaña electoral. Sarkozy ha ganado las elecciones porque ha sabido posicionarse en estos temas de una forma más rotunda que su rival, Ségolène Royal, incapaz de superar la imagen negativa de que ofrece un discurso políticamente correcto pero demasiado inconcreto. De hecho, el discurso de Sarkozy empezó a fraguarse hace cinco años. El acceso de Jean-Marie Le Pen a la segunda vuelta de las pasadas elecciones presidenciales sorprendió a muchos, pero la base de su éxito se fundamentaba precisamente en la utilización de los temas que han marcado las presentes elecciones: la seguridad y la cohesión de la sociedad francesa. Consciente de ello, Sarkozy ha recogido buena parte del discurso de la extrema derecha, lo ha maquillado y lo ha ofrecido a la sociedad francesa. Su talento político le ha permitido ganarle espacio a Le Pen (cosechó solo un 10’44% en la primera vuelta) a la vez que no perdía apoyos en el centro derecha. Pero si bien esta estrategia le ha servido para ganar las elecciones, la radicalización del discurso tradicional del centro derecha puede llevar a que una parte de la sociedad se vea criminalizada y excluida de la vida política. Los primeros síntomas ya los tenemos aquí: quema de coches y enfrentamientos con la policía al conocerse a victoria de Nicolas Sarkozy.
domingo, 6 de mayo de 2007
Mama, tinc por...
Hi ha un traidor a les files de IC-V? Qui ha triat aquesta foto per la campanya electoral? Vale que a la Mayol no hi ha per a on agafar-la, però calia torturar els ciutadans amb veure aquesta cara tots els dies?
Perquè la biografia (millor no dir-li curriculum) de la mayol ignora el seu pas per asociacions cristianes quan encara no era comunista? Igual no queda tant "guay" com dir que ets antisistema...
Criticar Iniciativa, per fàcil, ja no és divertit. Punt 6 del compromisos de Imma Mayol per la ciutat de Barcelona: Feminitzar la ciutat-fer una ciutat amb espai per a les dones.
LLastima que el punt no està desenvolupat i no arribem a saber quines són les propostes de espais exclusius per dones que proposa iniciativa. He enviat un mail perquè m'ho expliquin, a veure si em contesten (d'això en diuen periodisme d'investigació)...
domingo, 29 de abril de 2007
No, si al final acabaras per caure'm bé...
Em refereixo al senyor Pasqual Maragall. Les seves últimes declaracions crec que reflecteixen el que pensa la major part de la societat catalana. Vist l'Estatut que hem acabat tenint, tant de soroll no valia la pena. Però a Maragall li falta portar el seu argument fins a la seva conclusió lògica: el gran culpable és ell. Que els polítics espanyols d'esquerres, si be no tant agressius, en el fons són igual de centralistes que els de dretes, ho sabem des dels anys de la segona república. Algú va creure Zapatero quan va dir que respecaria el text de la reforma de l'estatut que sortís del Parlamant? Tothom tenia clar que aquell era un text de màxims, impossible de fer-li empassar sencer al PSOE. Per tant, com sempre, la negociació de veritat era la que es feia a Madrid, i Maragall, com a President, tenia la obligació de liderar-la. I no ha va fer, d'aquí el seu fracas, que li convendria reconèixer, i no donar les culpes a una suposada traïció de Zapatero.
Però tampoc cal donar-li les culpes exclusivament a Maragall. A Mallorca hi ha una dita que diu: "on no n'hi ha, no en cerquis". Vindria a dir que, si algú és tontet, no li demanis més del que pot fer. I si a més està mal acompanyat, no en pot sortir res de bo.
I recordem qui eren els companys de viatge del nostre president. Convergència i Unió: un partit més preocupat per sortir a la fotofinish que no pas pel que es pogués aconseguir realment. Les coses clares, el que volia CiU era que l'Estatut cremés Maragall, i ho van aconseguir. Esquerra: enviant com a negociador al pagesot del Puigcercos era molt difícil que aconseguissin res. A la memòria quedarà allò de "el nostre soport al President Zapatero és independent de la negociació per l'Estatut". Increïble, és com jugar a futbol renunciant a fer gols. Però d'un paio incapaç d'acabar polítiques a la UAB que n'esperaven... PSC: la relació entre els socialistes catalans i el que hauria d'haver estat el seu líder és digna d'estudi. Maragall donava la cara mentres Montilla, que tot això del federalisme no ho acaba d'entendre, li minava la seva ja escassa autoritat.
Però tampoc cal donar-li les culpes exclusivament a Maragall. A Mallorca hi ha una dita que diu: "on no n'hi ha, no en cerquis". Vindria a dir que, si algú és tontet, no li demanis més del que pot fer. I si a més està mal acompanyat, no en pot sortir res de bo.
I recordem qui eren els companys de viatge del nostre president. Convergència i Unió: un partit més preocupat per sortir a la fotofinish que no pas pel que es pogués aconseguir realment. Les coses clares, el que volia CiU era que l'Estatut cremés Maragall, i ho van aconseguir. Esquerra: enviant com a negociador al pagesot del Puigcercos era molt difícil que aconseguissin res. A la memòria quedarà allò de "el nostre soport al President Zapatero és independent de la negociació per l'Estatut". Increïble, és com jugar a futbol renunciant a fer gols. Però d'un paio incapaç d'acabar polítiques a la UAB que n'esperaven... PSC: la relació entre els socialistes catalans i el que hauria d'haver estat el seu líder és digna d'estudi. Maragall donava la cara mentres Montilla, que tot això del federalisme no ho acaba d'entendre, li minava la seva ja escassa autoritat.
"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais..."
...atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos "C" brillar en la oscuridad cerca de la puerta de "Tanhauser". Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia.... es hora de morir"
Roy Batty, a Blade Runner.
Post dedicat a la autorreflexió. Pensa quants anys tens i quantes coses has fet a la vida. Tinc un amic que ahir va fer 25 anys. Un quart de segle, dit així impresiona més. Si no els has fet encara, segurement et queda poc. La pregunta que t'has de fer és: què has fet d'interessant en tot aquest temps? Segurement res, així que espavila, tanca el PC i surt a fer una birra, és igual si demà treballes o et toca fitxar al camp de concentració Pompeu Harvard. Ala, ja tardes.
Coses que Suavinni et recomana fer:
- Junta tres ex-novies/os en 5 metres quadrats. En una festa a casa teva, per exemple. El que pot passar és incert, però segur que serà molt divertit.
- Marxa ja de casa, pesat. O fes que marxin els teus pares.
- L'estiu és per fer coses diferents, no per estar tirat al sofà o a la sorra de la platja. Ves a currar a l'estranger, o fes algo de voluntariat. Si tens pasta ves a fer l'Interrail. Barna a l'estiu és una merda.
- Surt de festa un dilluns, o un dimarts. A Barna hi ha festa els set dies de la setmana, o és que encara no t'has enterat? No només pots sortir els caps de setmana, això és una altra convenció social estupida.
- Si tens 20 anys i no has viscut mai a l'estranger és que estas a la parra. Apunta't a fer un Erasmus.
- Si a algún profe tarat li agafa per posar un examen un divendres a les 8:30 del matí, a tu te la suda. Surts a pendonear igualment el dijous i vas a l'examen d'enpalme, i què?
- Sofreixes de Síndrome d'estres Pompeu Fabra? Nen, estas fent una carrera universitària a Espanya, no te la prenguis en serio. Deixa que la penya motivada es passi el dia currant i tu viu la vida. Els periodistes expliquen coses, de res et servirà coleccionar excel·lents si no tens coses que explicar.
(s'admeten més sugeriments...)
Roy Batty, a Blade Runner.
Post dedicat a la autorreflexió. Pensa quants anys tens i quantes coses has fet a la vida. Tinc un amic que ahir va fer 25 anys. Un quart de segle, dit així impresiona més. Si no els has fet encara, segurement et queda poc. La pregunta que t'has de fer és: què has fet d'interessant en tot aquest temps? Segurement res, així que espavila, tanca el PC i surt a fer una birra, és igual si demà treballes o et toca fitxar al camp de concentració Pompeu Harvard. Ala, ja tardes.
Coses que Suavinni et recomana fer:
- Junta tres ex-novies/os en 5 metres quadrats. En una festa a casa teva, per exemple. El que pot passar és incert, però segur que serà molt divertit.
- Marxa ja de casa, pesat. O fes que marxin els teus pares.
- L'estiu és per fer coses diferents, no per estar tirat al sofà o a la sorra de la platja. Ves a currar a l'estranger, o fes algo de voluntariat. Si tens pasta ves a fer l'Interrail. Barna a l'estiu és una merda.
- Surt de festa un dilluns, o un dimarts. A Barna hi ha festa els set dies de la setmana, o és que encara no t'has enterat? No només pots sortir els caps de setmana, això és una altra convenció social estupida.
- Si tens 20 anys i no has viscut mai a l'estranger és que estas a la parra. Apunta't a fer un Erasmus.
- Si a algún profe tarat li agafa per posar un examen un divendres a les 8:30 del matí, a tu te la suda. Surts a pendonear igualment el dijous i vas a l'examen d'enpalme, i què?
- Sofreixes de Síndrome d'estres Pompeu Fabra? Nen, estas fent una carrera universitària a Espanya, no te la prenguis en serio. Deixa que la penya motivada es passi el dia currant i tu viu la vida. Els periodistes expliquen coses, de res et servirà coleccionar excel·lents si no tens coses que explicar.
(s'admeten més sugeriments...)
jueves, 19 de abril de 2007
martes, 17 de abril de 2007
Disculpen si les llamo caballeros, pero es que no les conozco muy bien
Seguim amb les cites, aquesta d’un altre gran filòsof, Groucho Marx. M’ha vingut al cap quan pensava amb Esquerra Republicana, així que si hi ha algún “jerqui” d’ànima sensible, millor que no segueixi llegint.
Un dels últims xous que ha provocat ERC és la suposada creació d’un corrent intern sota el lideratge de Joan Carretero, corrent crític amb la direcció del partit perquè estaria venent Catalunya a Zapatero, és a dir, en llenguatge “jerqui”, a les hordes bàrbares de Madrid. Els corrents interns en la política espanyola no estan molt ben vistos, el sistema electoral no és molt proporcional i discrepar en públic de la direcció del partit sovint vol dir que et borren de la foto i se t’ha acabat la vida política (és a dir, el xollo), perquè muntar tu solet un partit polític nou, a Espanya, no és viable (la llei electoral no afavoreix als partits petits, al contrari que en d’altres països, com per exemple, Itàlia).
Però ERC és un partit diferent, és més divertit que no pas la resta. M’explico, ERC es regeix per un sistema assambleari, per la qual cosa les bases poden posar en qüestio la major part de les decisions que prenen els dirigents del partit. No és genial? La democràcia en estat pur!! Ara posem per cas que ets un dirigent d’ERC entrat en desgràcia. Posem per cas que et dius Joan Carretero. Tens el mono de tornar a entrar en els primers llocs en les llistes electorals i així poder aspirar a algún càrrec, has de mantenir el teu nivell de vida, no? L’opció de buscar-te una feina normal està descartada, fa anys que no en fots ni brot i, sobretot, anyores els anys en que et passejaves en cotxe oficial per Barcelona. Què puc fer? Fàcil, ERC fins ara provava de portar a terme una política basada en no cridar gaire l’atenció, defugint l’enfrontament directe amb Madrid per tal de poder esgrimir la bandera de la bona gestió. Venim de l’etapa del tripartit de Maragall i fins hi tot Carod Rovira s’ha cansat de fer el ridícul. Res més fàcil a Catalunya que acusar algú de que es ven al Gran Satan: Madrid. Així que ja l’hem liada, Carretero ja té el seu argument per a criticar la direcció, s’assegura un bon suport de la base del partit, suficient perquè no el facin fora d’una puntada de peu al cul, com passaria en qualsevol altre partit i, de rebot, em carrego l’estratègia del partit de no cridar l’atenció amb el tema nacional. O a sant de què us pensaveu que va venir aquella collonada d’anunciar que Esquerra pactaria amb CiU si aquesta acceptava fer un referèndum d’autodeterminació? A un pronto del Xavier Vendrell? L’amic Xavier és un home del partit, que fa allò que li diuen perquè sap que no es prou llest per aspirar a res més. Era Conseller de Governació, i, endevineu a qui havia substituït per tal d’accedir al càrrec? Sí!! A Joan carretero!! Calia demostrar que la direcció del partit no s’havia venut a Madrid, i aquestes demostracions de “collons” encanten a les bases d’esquerra, evidentment no les faran mai en Carod o en Puigcercos, les pataletes d’estratègia les deixem pels de la segona fila, que els de la primera ja la caguen prou solets.
ERC és segurement el partit català a on hi ha més ganivetades per l’esquena mensuals, penseu-hi sempre que escolteu a algún polític republicà dir que ha accedit al càrrec per mèrits personals i assereje aja deje.... ERC és també el partit català amb més inepte per metre quadrat, i si no em creieu, repasseu els currículums dels càrrecs electes d’ERC, podrieu començar pel d’Ernest Benach, President del Parlament, en cas de que tingués currículum...
Els que no em conegueu prou us pensareu que em mou un odi profund cap a ERC, no és així, em mereix el mateix poc respecte que la resta de partits polítics, si be haureu de reconèixer que és el més fàcil de criticar, i havia de començar per algún...
Un dels últims xous que ha provocat ERC és la suposada creació d’un corrent intern sota el lideratge de Joan Carretero, corrent crític amb la direcció del partit perquè estaria venent Catalunya a Zapatero, és a dir, en llenguatge “jerqui”, a les hordes bàrbares de Madrid. Els corrents interns en la política espanyola no estan molt ben vistos, el sistema electoral no és molt proporcional i discrepar en públic de la direcció del partit sovint vol dir que et borren de la foto i se t’ha acabat la vida política (és a dir, el xollo), perquè muntar tu solet un partit polític nou, a Espanya, no és viable (la llei electoral no afavoreix als partits petits, al contrari que en d’altres països, com per exemple, Itàlia).
Però ERC és un partit diferent, és més divertit que no pas la resta. M’explico, ERC es regeix per un sistema assambleari, per la qual cosa les bases poden posar en qüestio la major part de les decisions que prenen els dirigents del partit. No és genial? La democràcia en estat pur!! Ara posem per cas que ets un dirigent d’ERC entrat en desgràcia. Posem per cas que et dius Joan Carretero. Tens el mono de tornar a entrar en els primers llocs en les llistes electorals i així poder aspirar a algún càrrec, has de mantenir el teu nivell de vida, no? L’opció de buscar-te una feina normal està descartada, fa anys que no en fots ni brot i, sobretot, anyores els anys en que et passejaves en cotxe oficial per Barcelona. Què puc fer? Fàcil, ERC fins ara provava de portar a terme una política basada en no cridar gaire l’atenció, defugint l’enfrontament directe amb Madrid per tal de poder esgrimir la bandera de la bona gestió. Venim de l’etapa del tripartit de Maragall i fins hi tot Carod Rovira s’ha cansat de fer el ridícul. Res més fàcil a Catalunya que acusar algú de que es ven al Gran Satan: Madrid. Així que ja l’hem liada, Carretero ja té el seu argument per a criticar la direcció, s’assegura un bon suport de la base del partit, suficient perquè no el facin fora d’una puntada de peu al cul, com passaria en qualsevol altre partit i, de rebot, em carrego l’estratègia del partit de no cridar l’atenció amb el tema nacional. O a sant de què us pensaveu que va venir aquella collonada d’anunciar que Esquerra pactaria amb CiU si aquesta acceptava fer un referèndum d’autodeterminació? A un pronto del Xavier Vendrell? L’amic Xavier és un home del partit, que fa allò que li diuen perquè sap que no es prou llest per aspirar a res més. Era Conseller de Governació, i, endevineu a qui havia substituït per tal d’accedir al càrrec? Sí!! A Joan carretero!! Calia demostrar que la direcció del partit no s’havia venut a Madrid, i aquestes demostracions de “collons” encanten a les bases d’esquerra, evidentment no les faran mai en Carod o en Puigcercos, les pataletes d’estratègia les deixem pels de la segona fila, que els de la primera ja la caguen prou solets.
ERC és segurement el partit català a on hi ha més ganivetades per l’esquena mensuals, penseu-hi sempre que escolteu a algún polític republicà dir que ha accedit al càrrec per mèrits personals i assereje aja deje.... ERC és també el partit català amb més inepte per metre quadrat, i si no em creieu, repasseu els currículums dels càrrecs electes d’ERC, podrieu començar pel d’Ernest Benach, President del Parlament, en cas de que tingués currículum...
Els que no em conegueu prou us pensareu que em mou un odi profund cap a ERC, no és així, em mereix el mateix poc respecte que la resta de partits polítics, si be haureu de reconèixer que és el més fàcil de criticar, i havia de començar per algún...
"La diferencia entre literatura y periodismo es que el periodismo es ilegible y la literatura no es leída."
Aquesta cita, igual que la del títol del blog, és d'Oscar Wilde. Si no heu llegit res d'ell, el primer que haurieu de fer és tancar el PC i anar a la biblio a arreglar aquesta disfunció (no, "El fantasma de Canterville" que et van fer llegir a l'institut no compta, així que espavila).
Apart de tenir llibres genials, l'amic Oscar també ha passat a la història per ser gay i per ser una màquina de fer frases enginyoses, aquelles que la gent amb pretensions culturals i ulleres de pasta en diuen "aforismes". Una altra certament genial és aquesta:
Apart de tenir llibres genials, l'amic Oscar també ha passat a la història per ser gay i per ser una màquina de fer frases enginyoses, aquelles que la gent amb pretensions culturals i ulleres de pasta en diuen "aforismes". Una altra certament genial és aquesta:
"No voy a dejar de hablarle sólo porque no me esté escuchando. Me gusta escucharme a mí mismo. Es uno de mis mayores placeres. A menudo mantengo largas conversaciones conmigo mismo, y soy tan inteligente que a veces no entiendo ni una palabra de lo que digo."
M'ha fet gràcia la frase del títol perquè m'hi he sentit identificat. A les classes amb el senyor Espada ens intentava inculcar una forma d'escriure que crec que en periodisme era realment inconvenient. Aviam, provar de ficar sempre la paraula més enrevessadament culta quan escrius algo només serveix perquè no t'entengui ningú. Està molt bé si vols quedar com un guays superculte, però la majoria de gent no entendrà el que escrius, i per tant, estaras fracassant com a periodista. Ho podem aplicar també a molts articulistes de diaris, el senyor B.Porcell, per exemple, i d'altre calanya del gènere. I per acabar, una altra del Wilde:
"Hay dos tipos de mujeres: las feas y las que se pintan."
Sí, era un missògen, però heu de reconèixer que és genial.
La cultura de la violència?
Escric aquestes notes quan acaba de sortir la notícia de que s'ha produït un nou tiroteig en una escola dels Estats Units. A Virgínia, i pel que sembla hi han perdut la vida unes 31 persones.
Es tracta sense dubte d'una notícia terrible, però no podem dir que ens agafi per sorpresa, als Estats Units ens han ja quasi acostumat a aquest tipus de notícies. Fa uns anys provocava incredulitat el fet que un estudiant entrés al seu institut i l'emprengués a trets amb els seus companys, avui en dia ja no es tracta d'una notícia tant extraordinària, sempre que provingui del país nord-americà.
Es poden entrar en dissertacions diverses sobre si la cultura nord-americana és més o menys violenta, sobre si el model educatiu crea o no frustació en molts dels estudiants, i en definitiva, sobre el fet de si la societat nord-americana està o no desestructurada. Per la meva part, allò que crec que és determinant és la excessiva facilitat amb la que els nord-americans poden comprar armes. Aquesta és la diferència real que hi ha entre la seva societat i la nostra, dues societats que, per més que no ens agradi reconeixer-ho, són culturalment força similars.
Per acabar, recomano a qui encara no ho hagi fet que es miri l'extrordinari documental de Mikael More "Bouling for Columbine", una mirada crítica de la societat nord-americana inspirada precisament en un altre fet tràgic: la masacre que provocaren dos estudiants en un institut de Columbine.
Es tracta sense dubte d'una notícia terrible, però no podem dir que ens agafi per sorpresa, als Estats Units ens han ja quasi acostumat a aquest tipus de notícies. Fa uns anys provocava incredulitat el fet que un estudiant entrés al seu institut i l'emprengués a trets amb els seus companys, avui en dia ja no es tracta d'una notícia tant extraordinària, sempre que provingui del país nord-americà.
Es poden entrar en dissertacions diverses sobre si la cultura nord-americana és més o menys violenta, sobre si el model educatiu crea o no frustació en molts dels estudiants, i en definitiva, sobre el fet de si la societat nord-americana està o no desestructurada. Per la meva part, allò que crec que és determinant és la excessiva facilitat amb la que els nord-americans poden comprar armes. Aquesta és la diferència real que hi ha entre la seva societat i la nostra, dues societats que, per més que no ens agradi reconeixer-ho, són culturalment força similars.
Per acabar, recomano a qui encara no ho hagi fet que es miri l'extrordinari documental de Mikael More "Bouling for Columbine", una mirada crítica de la societat nord-americana inspirada precisament en un altre fet tràgic: la masacre que provocaren dos estudiants en un institut de Columbine.
Madrid
Tinc un amic a Madrid que sovint, quan parlem de política, em diu que el problema dels catalans és que ens pensem que a la capital només hi ha gent de dretes i anticatalanista. M'han vingut a la memòria moltes de les converses que hem tingut al veure per el youtube el famos reportatge de Telemadrid "Ciudadanos de segunda", eminent manipulació televisiva que pretén denunciar la discriminació que sofreixen els castellanoparlants que viuen al nostre país.
La major part de la gent de Madrid, com la de qualsevol lloc, tant sols pretén portar a terme la seva vida el més tranquilament possible, defugint debats i polèmiques no ja estúpides, sinó ja irreals. Sovint ens oblidem que el poder de convicció del Partit Popular, apart dels seus pocs incondicionals, és força feble en la major part de la societat madrilenya, sobretot entre la gent jove. Per això, aquesta joia informativa apareguda a poc temps de les eleccions locals no crec que convenci ningú sobre les maldats dels catalans, en tot cas servirà per a que la gent que ja odiava tota cultura que no sigui la espanyola, es reafirmi en les seves posicions.
La major part de la gent de Madrid, com la de qualsevol lloc, tant sols pretén portar a terme la seva vida el més tranquilament possible, defugint debats i polèmiques no ja estúpides, sinó ja irreals. Sovint ens oblidem que el poder de convicció del Partit Popular, apart dels seus pocs incondicionals, és força feble en la major part de la societat madrilenya, sobretot entre la gent jove. Per això, aquesta joia informativa apareguda a poc temps de les eleccions locals no crec que convenci ningú sobre les maldats dels catalans, en tot cas servirà per a que la gent que ja odiava tota cultura que no sigui la espanyola, es reafirmi en les seves posicions.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
