Em refereixo al senyor Pasqual Maragall. Les seves últimes declaracions crec que reflecteixen el que pensa la major part de la societat catalana. Vist l'Estatut que hem acabat tenint, tant de soroll no valia la pena. Però a Maragall li falta portar el seu argument fins a la seva conclusió lògica: el gran culpable és ell. Que els polítics espanyols d'esquerres, si be no tant agressius, en el fons són igual de centralistes que els de dretes, ho sabem des dels anys de la segona república. Algú va creure Zapatero quan va dir que respecaria el text de la reforma de l'estatut que sortís del Parlamant? Tothom tenia clar que aquell era un text de màxims, impossible de fer-li empassar sencer al PSOE. Per tant, com sempre, la negociació de veritat era la que es feia a Madrid, i Maragall, com a President, tenia la obligació de liderar-la. I no ha va fer, d'aquí el seu fracas, que li convendria reconèixer, i no donar les culpes a una suposada traïció de Zapatero.
Però tampoc cal donar-li les culpes exclusivament a Maragall. A Mallorca hi ha una dita que diu: "on no n'hi ha, no en cerquis". Vindria a dir que, si algú és tontet, no li demanis més del que pot fer. I si a més està mal acompanyat, no en pot sortir res de bo.
I recordem qui eren els companys de viatge del nostre president. Convergència i Unió: un partit més preocupat per sortir a la fotofinish que no pas pel que es pogués aconseguir realment. Les coses clares, el que volia CiU era que l'Estatut cremés Maragall, i ho van aconseguir. Esquerra: enviant com a negociador al pagesot del Puigcercos era molt difícil que aconseguissin res. A la memòria quedarà allò de "el nostre soport al President Zapatero és independent de la negociació per l'Estatut". Increïble, és com jugar a futbol renunciant a fer gols. Però d'un paio incapaç d'acabar polítiques a la UAB que n'esperaven... PSC: la relació entre els socialistes catalans i el que hauria d'haver estat el seu líder és digna d'estudi. Maragall donava la cara mentres Montilla, que tot això del federalisme no ho acaba d'entendre, li minava la seva ja escassa autoritat.
domingo, 29 de abril de 2007
"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais..."
...atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos "C" brillar en la oscuridad cerca de la puerta de "Tanhauser". Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia.... es hora de morir"
Roy Batty, a Blade Runner.
Post dedicat a la autorreflexió. Pensa quants anys tens i quantes coses has fet a la vida. Tinc un amic que ahir va fer 25 anys. Un quart de segle, dit així impresiona més. Si no els has fet encara, segurement et queda poc. La pregunta que t'has de fer és: què has fet d'interessant en tot aquest temps? Segurement res, així que espavila, tanca el PC i surt a fer una birra, és igual si demà treballes o et toca fitxar al camp de concentració Pompeu Harvard. Ala, ja tardes.
Coses que Suavinni et recomana fer:
- Junta tres ex-novies/os en 5 metres quadrats. En una festa a casa teva, per exemple. El que pot passar és incert, però segur que serà molt divertit.
- Marxa ja de casa, pesat. O fes que marxin els teus pares.
- L'estiu és per fer coses diferents, no per estar tirat al sofà o a la sorra de la platja. Ves a currar a l'estranger, o fes algo de voluntariat. Si tens pasta ves a fer l'Interrail. Barna a l'estiu és una merda.
- Surt de festa un dilluns, o un dimarts. A Barna hi ha festa els set dies de la setmana, o és que encara no t'has enterat? No només pots sortir els caps de setmana, això és una altra convenció social estupida.
- Si tens 20 anys i no has viscut mai a l'estranger és que estas a la parra. Apunta't a fer un Erasmus.
- Si a algún profe tarat li agafa per posar un examen un divendres a les 8:30 del matí, a tu te la suda. Surts a pendonear igualment el dijous i vas a l'examen d'enpalme, i què?
- Sofreixes de Síndrome d'estres Pompeu Fabra? Nen, estas fent una carrera universitària a Espanya, no te la prenguis en serio. Deixa que la penya motivada es passi el dia currant i tu viu la vida. Els periodistes expliquen coses, de res et servirà coleccionar excel·lents si no tens coses que explicar.
(s'admeten més sugeriments...)
Roy Batty, a Blade Runner.
Post dedicat a la autorreflexió. Pensa quants anys tens i quantes coses has fet a la vida. Tinc un amic que ahir va fer 25 anys. Un quart de segle, dit així impresiona més. Si no els has fet encara, segurement et queda poc. La pregunta que t'has de fer és: què has fet d'interessant en tot aquest temps? Segurement res, així que espavila, tanca el PC i surt a fer una birra, és igual si demà treballes o et toca fitxar al camp de concentració Pompeu Harvard. Ala, ja tardes.
Coses que Suavinni et recomana fer:
- Junta tres ex-novies/os en 5 metres quadrats. En una festa a casa teva, per exemple. El que pot passar és incert, però segur que serà molt divertit.
- Marxa ja de casa, pesat. O fes que marxin els teus pares.
- L'estiu és per fer coses diferents, no per estar tirat al sofà o a la sorra de la platja. Ves a currar a l'estranger, o fes algo de voluntariat. Si tens pasta ves a fer l'Interrail. Barna a l'estiu és una merda.
- Surt de festa un dilluns, o un dimarts. A Barna hi ha festa els set dies de la setmana, o és que encara no t'has enterat? No només pots sortir els caps de setmana, això és una altra convenció social estupida.
- Si tens 20 anys i no has viscut mai a l'estranger és que estas a la parra. Apunta't a fer un Erasmus.
- Si a algún profe tarat li agafa per posar un examen un divendres a les 8:30 del matí, a tu te la suda. Surts a pendonear igualment el dijous i vas a l'examen d'enpalme, i què?
- Sofreixes de Síndrome d'estres Pompeu Fabra? Nen, estas fent una carrera universitària a Espanya, no te la prenguis en serio. Deixa que la penya motivada es passi el dia currant i tu viu la vida. Els periodistes expliquen coses, de res et servirà coleccionar excel·lents si no tens coses que explicar.
(s'admeten més sugeriments...)
jueves, 19 de abril de 2007
martes, 17 de abril de 2007
Disculpen si les llamo caballeros, pero es que no les conozco muy bien
Seguim amb les cites, aquesta d’un altre gran filòsof, Groucho Marx. M’ha vingut al cap quan pensava amb Esquerra Republicana, així que si hi ha algún “jerqui” d’ànima sensible, millor que no segueixi llegint.
Un dels últims xous que ha provocat ERC és la suposada creació d’un corrent intern sota el lideratge de Joan Carretero, corrent crític amb la direcció del partit perquè estaria venent Catalunya a Zapatero, és a dir, en llenguatge “jerqui”, a les hordes bàrbares de Madrid. Els corrents interns en la política espanyola no estan molt ben vistos, el sistema electoral no és molt proporcional i discrepar en públic de la direcció del partit sovint vol dir que et borren de la foto i se t’ha acabat la vida política (és a dir, el xollo), perquè muntar tu solet un partit polític nou, a Espanya, no és viable (la llei electoral no afavoreix als partits petits, al contrari que en d’altres països, com per exemple, Itàlia).
Però ERC és un partit diferent, és més divertit que no pas la resta. M’explico, ERC es regeix per un sistema assambleari, per la qual cosa les bases poden posar en qüestio la major part de les decisions que prenen els dirigents del partit. No és genial? La democràcia en estat pur!! Ara posem per cas que ets un dirigent d’ERC entrat en desgràcia. Posem per cas que et dius Joan Carretero. Tens el mono de tornar a entrar en els primers llocs en les llistes electorals i així poder aspirar a algún càrrec, has de mantenir el teu nivell de vida, no? L’opció de buscar-te una feina normal està descartada, fa anys que no en fots ni brot i, sobretot, anyores els anys en que et passejaves en cotxe oficial per Barcelona. Què puc fer? Fàcil, ERC fins ara provava de portar a terme una política basada en no cridar gaire l’atenció, defugint l’enfrontament directe amb Madrid per tal de poder esgrimir la bandera de la bona gestió. Venim de l’etapa del tripartit de Maragall i fins hi tot Carod Rovira s’ha cansat de fer el ridícul. Res més fàcil a Catalunya que acusar algú de que es ven al Gran Satan: Madrid. Així que ja l’hem liada, Carretero ja té el seu argument per a criticar la direcció, s’assegura un bon suport de la base del partit, suficient perquè no el facin fora d’una puntada de peu al cul, com passaria en qualsevol altre partit i, de rebot, em carrego l’estratègia del partit de no cridar l’atenció amb el tema nacional. O a sant de què us pensaveu que va venir aquella collonada d’anunciar que Esquerra pactaria amb CiU si aquesta acceptava fer un referèndum d’autodeterminació? A un pronto del Xavier Vendrell? L’amic Xavier és un home del partit, que fa allò que li diuen perquè sap que no es prou llest per aspirar a res més. Era Conseller de Governació, i, endevineu a qui havia substituït per tal d’accedir al càrrec? Sí!! A Joan carretero!! Calia demostrar que la direcció del partit no s’havia venut a Madrid, i aquestes demostracions de “collons” encanten a les bases d’esquerra, evidentment no les faran mai en Carod o en Puigcercos, les pataletes d’estratègia les deixem pels de la segona fila, que els de la primera ja la caguen prou solets.
ERC és segurement el partit català a on hi ha més ganivetades per l’esquena mensuals, penseu-hi sempre que escolteu a algún polític republicà dir que ha accedit al càrrec per mèrits personals i assereje aja deje.... ERC és també el partit català amb més inepte per metre quadrat, i si no em creieu, repasseu els currículums dels càrrecs electes d’ERC, podrieu començar pel d’Ernest Benach, President del Parlament, en cas de que tingués currículum...
Els que no em conegueu prou us pensareu que em mou un odi profund cap a ERC, no és així, em mereix el mateix poc respecte que la resta de partits polítics, si be haureu de reconèixer que és el més fàcil de criticar, i havia de començar per algún...
Un dels últims xous que ha provocat ERC és la suposada creació d’un corrent intern sota el lideratge de Joan Carretero, corrent crític amb la direcció del partit perquè estaria venent Catalunya a Zapatero, és a dir, en llenguatge “jerqui”, a les hordes bàrbares de Madrid. Els corrents interns en la política espanyola no estan molt ben vistos, el sistema electoral no és molt proporcional i discrepar en públic de la direcció del partit sovint vol dir que et borren de la foto i se t’ha acabat la vida política (és a dir, el xollo), perquè muntar tu solet un partit polític nou, a Espanya, no és viable (la llei electoral no afavoreix als partits petits, al contrari que en d’altres països, com per exemple, Itàlia).
Però ERC és un partit diferent, és més divertit que no pas la resta. M’explico, ERC es regeix per un sistema assambleari, per la qual cosa les bases poden posar en qüestio la major part de les decisions que prenen els dirigents del partit. No és genial? La democràcia en estat pur!! Ara posem per cas que ets un dirigent d’ERC entrat en desgràcia. Posem per cas que et dius Joan Carretero. Tens el mono de tornar a entrar en els primers llocs en les llistes electorals i així poder aspirar a algún càrrec, has de mantenir el teu nivell de vida, no? L’opció de buscar-te una feina normal està descartada, fa anys que no en fots ni brot i, sobretot, anyores els anys en que et passejaves en cotxe oficial per Barcelona. Què puc fer? Fàcil, ERC fins ara provava de portar a terme una política basada en no cridar gaire l’atenció, defugint l’enfrontament directe amb Madrid per tal de poder esgrimir la bandera de la bona gestió. Venim de l’etapa del tripartit de Maragall i fins hi tot Carod Rovira s’ha cansat de fer el ridícul. Res més fàcil a Catalunya que acusar algú de que es ven al Gran Satan: Madrid. Així que ja l’hem liada, Carretero ja té el seu argument per a criticar la direcció, s’assegura un bon suport de la base del partit, suficient perquè no el facin fora d’una puntada de peu al cul, com passaria en qualsevol altre partit i, de rebot, em carrego l’estratègia del partit de no cridar l’atenció amb el tema nacional. O a sant de què us pensaveu que va venir aquella collonada d’anunciar que Esquerra pactaria amb CiU si aquesta acceptava fer un referèndum d’autodeterminació? A un pronto del Xavier Vendrell? L’amic Xavier és un home del partit, que fa allò que li diuen perquè sap que no es prou llest per aspirar a res més. Era Conseller de Governació, i, endevineu a qui havia substituït per tal d’accedir al càrrec? Sí!! A Joan carretero!! Calia demostrar que la direcció del partit no s’havia venut a Madrid, i aquestes demostracions de “collons” encanten a les bases d’esquerra, evidentment no les faran mai en Carod o en Puigcercos, les pataletes d’estratègia les deixem pels de la segona fila, que els de la primera ja la caguen prou solets.
ERC és segurement el partit català a on hi ha més ganivetades per l’esquena mensuals, penseu-hi sempre que escolteu a algún polític republicà dir que ha accedit al càrrec per mèrits personals i assereje aja deje.... ERC és també el partit català amb més inepte per metre quadrat, i si no em creieu, repasseu els currículums dels càrrecs electes d’ERC, podrieu començar pel d’Ernest Benach, President del Parlament, en cas de que tingués currículum...
Els que no em conegueu prou us pensareu que em mou un odi profund cap a ERC, no és així, em mereix el mateix poc respecte que la resta de partits polítics, si be haureu de reconèixer que és el més fàcil de criticar, i havia de començar per algún...
"La diferencia entre literatura y periodismo es que el periodismo es ilegible y la literatura no es leída."
Aquesta cita, igual que la del títol del blog, és d'Oscar Wilde. Si no heu llegit res d'ell, el primer que haurieu de fer és tancar el PC i anar a la biblio a arreglar aquesta disfunció (no, "El fantasma de Canterville" que et van fer llegir a l'institut no compta, així que espavila).
Apart de tenir llibres genials, l'amic Oscar també ha passat a la història per ser gay i per ser una màquina de fer frases enginyoses, aquelles que la gent amb pretensions culturals i ulleres de pasta en diuen "aforismes". Una altra certament genial és aquesta:
Apart de tenir llibres genials, l'amic Oscar també ha passat a la història per ser gay i per ser una màquina de fer frases enginyoses, aquelles que la gent amb pretensions culturals i ulleres de pasta en diuen "aforismes". Una altra certament genial és aquesta:
"No voy a dejar de hablarle sólo porque no me esté escuchando. Me gusta escucharme a mí mismo. Es uno de mis mayores placeres. A menudo mantengo largas conversaciones conmigo mismo, y soy tan inteligente que a veces no entiendo ni una palabra de lo que digo."
M'ha fet gràcia la frase del títol perquè m'hi he sentit identificat. A les classes amb el senyor Espada ens intentava inculcar una forma d'escriure que crec que en periodisme era realment inconvenient. Aviam, provar de ficar sempre la paraula més enrevessadament culta quan escrius algo només serveix perquè no t'entengui ningú. Està molt bé si vols quedar com un guays superculte, però la majoria de gent no entendrà el que escrius, i per tant, estaras fracassant com a periodista. Ho podem aplicar també a molts articulistes de diaris, el senyor B.Porcell, per exemple, i d'altre calanya del gènere. I per acabar, una altra del Wilde:
"Hay dos tipos de mujeres: las feas y las que se pintan."
Sí, era un missògen, però heu de reconèixer que és genial.
La cultura de la violència?
Escric aquestes notes quan acaba de sortir la notícia de que s'ha produït un nou tiroteig en una escola dels Estats Units. A Virgínia, i pel que sembla hi han perdut la vida unes 31 persones.
Es tracta sense dubte d'una notícia terrible, però no podem dir que ens agafi per sorpresa, als Estats Units ens han ja quasi acostumat a aquest tipus de notícies. Fa uns anys provocava incredulitat el fet que un estudiant entrés al seu institut i l'emprengués a trets amb els seus companys, avui en dia ja no es tracta d'una notícia tant extraordinària, sempre que provingui del país nord-americà.
Es poden entrar en dissertacions diverses sobre si la cultura nord-americana és més o menys violenta, sobre si el model educatiu crea o no frustació en molts dels estudiants, i en definitiva, sobre el fet de si la societat nord-americana està o no desestructurada. Per la meva part, allò que crec que és determinant és la excessiva facilitat amb la que els nord-americans poden comprar armes. Aquesta és la diferència real que hi ha entre la seva societat i la nostra, dues societats que, per més que no ens agradi reconeixer-ho, són culturalment força similars.
Per acabar, recomano a qui encara no ho hagi fet que es miri l'extrordinari documental de Mikael More "Bouling for Columbine", una mirada crítica de la societat nord-americana inspirada precisament en un altre fet tràgic: la masacre que provocaren dos estudiants en un institut de Columbine.
Es tracta sense dubte d'una notícia terrible, però no podem dir que ens agafi per sorpresa, als Estats Units ens han ja quasi acostumat a aquest tipus de notícies. Fa uns anys provocava incredulitat el fet que un estudiant entrés al seu institut i l'emprengués a trets amb els seus companys, avui en dia ja no es tracta d'una notícia tant extraordinària, sempre que provingui del país nord-americà.
Es poden entrar en dissertacions diverses sobre si la cultura nord-americana és més o menys violenta, sobre si el model educatiu crea o no frustació en molts dels estudiants, i en definitiva, sobre el fet de si la societat nord-americana està o no desestructurada. Per la meva part, allò que crec que és determinant és la excessiva facilitat amb la que els nord-americans poden comprar armes. Aquesta és la diferència real que hi ha entre la seva societat i la nostra, dues societats que, per més que no ens agradi reconeixer-ho, són culturalment força similars.
Per acabar, recomano a qui encara no ho hagi fet que es miri l'extrordinari documental de Mikael More "Bouling for Columbine", una mirada crítica de la societat nord-americana inspirada precisament en un altre fet tràgic: la masacre que provocaren dos estudiants en un institut de Columbine.
Madrid
Tinc un amic a Madrid que sovint, quan parlem de política, em diu que el problema dels catalans és que ens pensem que a la capital només hi ha gent de dretes i anticatalanista. M'han vingut a la memòria moltes de les converses que hem tingut al veure per el youtube el famos reportatge de Telemadrid "Ciudadanos de segunda", eminent manipulació televisiva que pretén denunciar la discriminació que sofreixen els castellanoparlants que viuen al nostre país.
La major part de la gent de Madrid, com la de qualsevol lloc, tant sols pretén portar a terme la seva vida el més tranquilament possible, defugint debats i polèmiques no ja estúpides, sinó ja irreals. Sovint ens oblidem que el poder de convicció del Partit Popular, apart dels seus pocs incondicionals, és força feble en la major part de la societat madrilenya, sobretot entre la gent jove. Per això, aquesta joia informativa apareguda a poc temps de les eleccions locals no crec que convenci ningú sobre les maldats dels catalans, en tot cas servirà per a que la gent que ja odiava tota cultura que no sigui la espanyola, es reafirmi en les seves posicions.
La major part de la gent de Madrid, com la de qualsevol lloc, tant sols pretén portar a terme la seva vida el més tranquilament possible, defugint debats i polèmiques no ja estúpides, sinó ja irreals. Sovint ens oblidem que el poder de convicció del Partit Popular, apart dels seus pocs incondicionals, és força feble en la major part de la societat madrilenya, sobretot entre la gent jove. Per això, aquesta joia informativa apareguda a poc temps de les eleccions locals no crec que convenci ningú sobre les maldats dels catalans, en tot cas servirà per a que la gent que ja odiava tota cultura que no sigui la espanyola, es reafirmi en les seves posicions.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
